En aquest Treball de Fi de Grau s’estudia la viabilitat d’utilitzar els models anatòmics
tridimensionals de lliure disposició, dissenyats pel projecte japonès BodyParts3D, per portar a
terme simulacions numèriques. Aquests models conformen un conjunt de mallats de caire
superficial que representen un gran conjunt de parts del cos humà com a suport visual.
L’objectiu principal del projecte és organitzar i tractar aquests models per convertir-los en
models volumètrics aptes per ser utilitzats durant una simulació.
Aquest estudi és particular ja que es limita únicament la utilització de programari de lliure
disposició. Es recopilen els d’avantatges i les contres d’utilitzar aquest tipus de programari
alhora que determina les limitacions dels mateixos. No obstant, cal puntualitzar que en cap
moment s’han utilitzat programaris per modificar els models originals, sinó que només s’usen
per processar aquests models i obtenir-ne nous resultats.
Donada la gran quantitat de models s’han organitzat en una base de dades en català utilitzant
les seves referències originals. Paral·lelament a aquesta feina es va procedir a analitzar els
models per poder comprovar si es podia generar un mallat volumètric en el seu interior, ja que
han de representar volums sòlids per realitzar-ne simulacions.
Mitjançant els programes MeshLab i GMSH es van tractar els models per corregir les seves
malles superficials, ja que contenien interseccions puntuals, i que permetessin l’aplicació
d’algoritmes de generació de mallats basats en les triangulacions de Delaunay. Tot i això, en
alguns dels models no es podien convertir al cas volumètric per baixa qualitat de les seves
malles superficials i l’existència de interseccions entre diferents models.
L’estudi inclou dos simulacions realitzades amb Salome-Meca per validar la viabilitat d’ús dels
models generats i alhora determinar si és raonable emparar-los. Els resultats obtinguts van
corroborar que efectivament es poden realitzar simulacions numèriques amb els models
generats. Però degut a la complexitat de les condicions necessàries per simular correctament
un model ossi, vist que es tracta d’un medi no homogeni (interior tou i exterior dur), les
validacions numèriques no són concloents.
En conclusió, aquests models no van ser dissenyats per ser utilitzats en simulacions, tot i que
aquest fet no invalida la seva utilització. Ara bé, el seu emparament presenta dificultats a
causa de les complexitats que comporta dur a terme de manera precisa un estudi biomèdic.
A més, cal contemplar la possible necessitat de redissenyar el mallat superficial d’alguns
models per poder generar-hi un volum al seu interior.
