El paisatge de les comarques gironines conté una riquesa arquitectònica singular que sovint pot passar desapercebuda. Al llarg del territori gironí trobem exemples d'una arquitectura poc coneguda que, tot i ser moderna, manté un diàleg subtil i respectuós amb el territori que l'envolta. L'estudi analitza l'obra de tres arquitectes gironins -Joan M. de Ribot, Lluís Sibils i Joaquim M. Masramon- centrant-se en tres cases d'estiueig projectades entre 1950 i 1970. La figura d'Alberto Sartoris va resultar determinant en la seva manera d'entendre l'arquitectura, desenvolupant un llenguatge que sintetitzava modernitat i tradició. A través de l'anàlisi de tres casos d'estudi, s'estudien les estratègies que van establir un model d'intervenció paisatgística, demostrant que és possible desenvolupar una arquitectura moderna arrelada al territori.
El paisaje de las comarcas gerundenses contiene una riqueza arquitectónica singular que a menudo puede pasar desapercibida. A lo largo del territorio gerundense encontramos ejemplos de una arquitectura poco conocida que, a pesar de ser moderna, mantiene un diálogo sutil y respetuoso con el territorio que lo rodea. El estudio analiza la obra de tres arquitectos gerundenses -Joan M. de Ribot, Lluís Sibils y Joaquim M. Masramon- centrándose en tres casas de veraneo proyectadas entre 1950 y 1970. La figura de Alberto Sartoris resultó determinante en su manera de entender la arquitectura, desarrollando un lenguaje que sintetizaba modernidad y tradición. A través del análisis de tres casos de estudio, se estudian las estrategias que establecieron un modelo de intervención paisajística, demostrando que es posible desarrollar una arquitectura moderna arraigada en el territorio.
