L’ànima, és entesa com al principi vital dels éssers vius animats. A aquesta se li atribueixen dos significats: per una banda un lloc físic i per l’altre una mentalitat formada a partir de percepcions conductes i creences. Analitzat aquest concepte des d’un punt de vista urbanístic, sorgeix la següent pregunta:
Pot ser l’ànima, no només present, sinó en essència, la generadora de la ciutat?
Si es considera certa, aquesta qüestió en deriva en altres. Sorgeixen incògnites sobre quin és el paper de la ciutat física i quin és el de la perceptiva.
És l’ànima de les ciutats totalment aliena a la seva part física?
Si la resposta és negativa, cal un anàlisi de quina és aquesta connexió, de la relació entre les dues parts i de l’efecte sobre la dinàmica del conjunt. L’exploració dels conceptes deriva també en una altre qüestió:
Que li passa al conjunt quan perd la ciutat construïda o el cos? i quines son les conseqüències quan en perd l’ànima?
L’estudi desenvolupat és centra en la primera part d’aquesta darrera pregunta on es desgrana els efectes de la destrucció física de les ciutats sobre l’alteració de la seva essència. Identificant-ne els elements més importants i com la priorització d’intervenció en aquests poden afectar a les fases de la recuperació de l’ànima després d’un període traumàtic.
