A través de l’evolució de l’arquitectura domèstica, queda reflectit com, segons la valoració social de la dona i la família, la dimensió i la disposició de l’estança dedicada a la cuina varia. Al llarg dels anys la cuina es fa més complexa i s’omple d’electrodomèstics que faciliten la cura de la casa i les tasques domèstiques. Alhora la dona va guanyant veu i poder dins la societat i la ceràmica va perdent la connexió amb la funció que tenia a l’inici del segle. Mentre que a occident és bressol de nou pensament i alguna dona aconsegueix tenir una veu significativa en l’arquitectura, aquí a Catalunya, tot i tenir dones creant coneixement i teoritzant sobre la cuina, la gran majoria dels projectes arquitectònics estan fets per homes i sembla que ometen una vegada i una altra el pensament que les reformadores domèstiques del segle XIX ja defensaven: la cuina ha de ser objecte científic i sistemàtic. No només ha de ser això, i ho veiem en arribar a la dècada dels seixanta, quan la vida aquí es relaxa una mica i el menjar és objecte de celebració i congregació, i no només de supervivència.
