La nostàlgia confon la memòria. Quan la pàtina del temps ha estat romantitzada, l'apropiació i reproducció de certs moments artístics només ha portat a la negació de les etapes o civilitzacions considerades bàrbares. Aquest escrit tractarà sobre quines poder ser les ensenyances del passat artístic en la seva totalitat, sense prejudicis, estudiant que més enllà de la bellesa formal de les pedres que ens han arribat avui, aquestes obres manifesten i permeten reflexionar avui sobre el paper de d'allo col·lectiu, l'expressió i les necessitats en l'art.
Per al desenvolupament d'aquesta investigació s'ha pres a Viollet-le-Duc com autor que promou una figura de l'arquitecte com artista que deu moure's entre el món de la imaginació i la raó perquè el coneixement, pres no únicament de forma erudita, sinó en favor de la pràctica d'un ofici, permeti crear avui els nostres déus. Considerat el passat com pròpia substància del present, aquest escrit pretendrà exercitar la mirada, mitjançant l'estudi de les obres que el formen i les seves raons de ser, de manera que aquesta pràctica permeti als objectes del passat, no caure en l'oblit.
La nostalgia confunde a la memoria. Cuando la pátina del tiempo ha sido romantizada, la apropiación y reproducción de ciertos momentos artísticos solo ha llevado a la negación de las etapas o civilizaciones consideradas bárbaras. Este escrito tratará sobre cuáles pueden ser las enseñanzas del pasado artístico en su totalidad, sin prejuicios, estudiando que más allá de la belleza formal de las piedras que nos han llegado hasta nuestros días, estas obras manifiestan y nos permiten reflexionar hoy sobre el papel de lo colectivo, la expresión y las necesidades en el arte.
Para el desarrollo de esta investigación se ha tomado a Viollet-le-Duc como autor que promueve una figura del arquitecto como artista que debe moverse entre el mundo de la imaginación y la razón para que el conocimiento, tomado no únicamente de forma erudita, sino en favor de la práctica de un oficio, permita crear hoy a nuestros propios dioses. Considerado el pasado como propia sustancia del presente, este escrito pretenderá ejercitar la mirada, mediante el estudio de las obras que lo forman y sus razones de ser, de modo que esta práctica permita a los objetos del pasado, no caer en el olvido.
Nostalgia confuses memory. When the patina of time has been romanticised, the appropriation and reproduction of certain artistic moments has only led to the negation of stages or civilisations considered barbaric. This paper will discuss about what can be learned from the artistic past in its entirety, without prejudice, studying that beyond the formal beauty of the stones that have come down to us today, these artworks manifest and allow us to reflect today on the role of the collective, expression and needs in art.
For the development of this research, Viollet-le-Duc has been taken as an author who promotes the figure of the architect as an artist who must move between the world of imagination and reason, so that knowledge, taken not only in a scholarly way but in favour of the practice of a craft, allows us to create our own gods today. Considering the past as the own substance of the present, this paper will attempt to exercise our gaze by studying the artworks ant their reasons of being, so that this practice allows to ensure that the past objects do not fall into forgetfulness.
gmail.com
