Aquest treball es planteja com una reflexió entorn el vincle entre la arquitectura i la condició humana contemporània, entenent que l’ésser humà no és un ésser exclusivament racional i metòdic, sinó que conté una vessant complexa, emocional, poètica i irracional.
La tesi que aquí es presenta és, doncs, que la arquitectura ha de respondre a la totalitat de la nostra existència, tant racional com irracional, per tal que els espais on habitem generin unes qualitats irrepetibles, que allunyin a l’arquitectura d’un sistema anodí i unitari.
Cal destacar que aquest volum no és una crítica a cap model, sinó en tot cas una revisió, i més aviat una posada en valor d’una vessant de l’arquitectura més propera al sentit artístic de la nostra pràctica, i en cap cas deixant de banda el mètode i la raó com a fonaments bàsics de l’arquitectura.
A continuació, doncs, es presenta una breu indagació sobre aquests aspectes, i es proposa una doble lectura, simultània i en paral·lel: per un costat, la revisió de tres projectes acadèmics realitzats a l’escola d’arquitectura, acompanyats sovint de referències presents en els diferents processos projectuals i que complementen les idees que es volen transmetre, i per l’altre, un breu text redactat en bucle on els límits entre les frases es dilueixen i la dicotomia entre principi i final es difumina.
Aquest text pretèn ser un mirall del pensament humà: en cercles, repetitiu i sense una direcció definida però amb un rerefons clar. Un seguit d’idees, conceptes i referències que ressonen sense rumb en el nostre cap i que són la base de qualsevol aspiració projectual.
gmail.com
