En la Inglaterra de los años 70 del siglo XX, se pusieron en marcha los primeros refugios para víctimas de violencia de género, impulsados por activistas y organizaciones feministas. Con el tiempo, se han incorporado como un imprescindible recurso habitacional a la política de lucha contra la violencia de género. Pese a ello, al menos hasta el momento, en España no se ha tenido en cuenta la adecuación de sus condiciones arquitectónicas al doble objetivo que han de satisfacer: proteger a las mujeres de sus agresores, por un lado, y prestarles apoyo para superar su lesiva situación por otro. Según esto, los centros deben proporcionar seguridad, así como bienestar físico y psicológico, aspectos que responden a unas características espaciales y formales que están por definir. El artículo propone determinarlas a partir de la hogaridad, término que liga las cualidades espaciales propias del hogar con indicadores arquitectónicos mensurables, independientes del programa, la organización, el enfoque conceptual y el tipo residencial del recurso. La aplicación de ese conjunto de indicadores constituye un método para la valoración, individual o comparada, de cualquier centro de acogida, al señalar los requerimientos espaciales y formales necesarios para la puesta en marcha del recurso habitacional. Para verificar su idoneidad se aplica a tres ejemplos que, ubicados en el ámbito territorial de las comunidades autónomas de Galicia y Asturias, representan las tres modalidades existentes de centros. Los resultados muestran la utilidad del método, sea como una herramienta para el diagnóstico de los centros existentes, sea como una guía para el proyecto arquitectónico, ex novo o de acondicionamiento.
A l'Anglaterra dels anys 70 de segle XX, es van posar en marxa els primers refugis per a víctimes de violència de gènere, impulsats per activistes i organitzacions feministes. Amb el temps, s'han incorporat com un imprescindible recurs d’habitatge a la política de lluita contra la violència de gènere. Malgrat això, al menys fins al moment, a Espanya no s'ha tingut en compte l'adequació de les seves condicions arquitectòniques a el doble objectiu que han de satisfer: protegir les dones dels seus agressors, d'una banda, i donar-los suport per superar la seva lesiva situació per un altre. Segons això, els centres han de proporcionar seguretat, així com benestar físic i psicològic, aspectes que responen a unes característiques espacials i formals que estan per definir. L'article proposa determinar-les a partir de la llaritat, terme que lliga les qualitats espacials pròpies de la llar amb indicadors arquitectònics mesurables, independents de el programa, l'organització, l'enfocament conceptual i el tipus residencial del recurs. L'aplicació d'aquest conjunt d'indicadors constitueix un mètode per a la valoració, individual o comparada, de qualsevol centre d'acollida, a l'assenyalar els requeriments espacials i formals necessaris per a la posada en marxa de el recurs d’habitatge. Per verificar la seva idoneïtat s'aplica a tres exemples que, ubicats en l'àmbit territorial de les comunitats autònomes de Galícia i Astúries, representen les tres modalitats existents de centres. Els resultats mostren la utilitat del mètode, sigui com una eina per al diagnòstic dels centres existents, sigui com una guia per al projecte arquitectònic, ex novo o de condicionament.
In the 70s of the 20th century, the first shelters for victims of gender-based violence were set up in England, promoted by activists and feminist organizations. Over the time, they have been incorporated as an essential residential facility into the policy to fight against gender-based violence. Despite this, at least so far, Spain has not taken into account the adaptation of their architectural conditions to the double objective that they have to fulfill: protecting women from their aggressors, on one hand, and to provide them with support to overcome their harmful situation, on the other. According to this, the facilities have to provide security, as well as physical and psychological wellbeing, aspects that respond to spatial and formal characteristics that are yet to be defined. The article proposes to determine them from the homeness, a term that link the proper spatial qualities of a home with measurable architectural indicators, independent of the programme, the organization, the conceptual approach, and the housing type of the facility. The application of this set of indicators constitutes a method for the assessment, individual or compared, of any shelter by pointing out the spatial and formal requirements that are necessary for the setting up of any housing facility. In order to verify their suitability, they are applied to three examples that, located within the territorial scopes of the autonomous communities of Galicia and Asturias, represent the three existing forms of the shelters. The results prove the usefulness of the method, either as a diagnostic tool for already existing facilities or as a guide for an architectural project, ex novo or fitting-out works.
