Concepción aparece como una ciudad nueva con pocas huellas referentes a su pasado, debido a una historia que se escribe a episodios de réplicas de terremotos. La ciudad chilena aparece siempre como un decorado nuevo, con pocas alusiones a un pasado atormentado que rima con superaciones colectivas. No obstante, las puertas y zaguanes de las casas representan una declarada excepción, anónima ante el transeúnte distraído. El presente artículo es uno de los resultados de una investigación científica, desde la perspectiva de la geografía cultural y de la arquitectura vernácula, realizada a partir de un trabajo etnográfico urbano. El interés es teórico a escala local, en la recuperación de la tradición urbana mapuche, así como, por otro lado, a escala más general, sobre la revalorización de la transmisión de un patrimonio vernáculo, como forma de resiliencia colectiva ante los desastres naturales. La costumbre de mantener o recuperar las puertas de las casas a lo largo del tiempo, no sólo es un hecho que obedece a una funcionalidad, sino que encierra un testimonio intencional, con una significación. Detrás de la conservación de la puerta original, hay la búsqueda de una continuidad, la hazaña de hacer patente una presencia y una identidad propia labrada a base de superaciones. La puerta es el símbolo como veremos de la permanencia y de la transmisión colectiva de una identidad y a la vez testimonio de reencuentro con el rico pasado cultural de raíz rural, europea y mapuche.
Concepción apareix com una ciutat nova amb poques empremtes referents al seu passat, a causa d’una història que s’escriu a episodis de rèpliques de terratrèmols. La ciutat xilena apareix sempre com un decorat nou, amb poques al·lusions a un passat turmentat que rima amb superacions col·lectives. No obstant això, les portes i vestíbuls de les cases representen una declarada excepció, anònima davant el transeünt distret. El present article és un dels resultats d’una investigació científica, des de la perspectiva de la geografia cultural i de l’arquitectura vernacla, realitzada a partir d'un treball etnogràfic urbà. L’interès és teòric a escala local, en la recuperació de la tradició urbana maputxe, així com, d’altra banda, a escala més general, sobre la re-valorització de la transmissió d’un patrimoni vernacle, com a forma de resiliència col·lectiva davant els desastres naturals. El costum de mantenir o recuperar les portes de les cases al llarg de el temps, no només és un fet que obeeix a una funcionalitat, sinó que tanca un testimoni intencional, amb una significació. Darrere de la conservació de la porta original, hi ha la recerca d’una continuïtat, la gesta de fer palès una presència i una identitat pròpia llaurada a força de superacions. La porta és el símbol, com veurem, de la permanència i de la transmissió col·lectiva d’una identitat i alhora testimoni de retrobament amb el ric passat cultural d’arrel rural, europea i maputxe.
Concepción appears as a new city with few traces of its past, written by episodes of earthquake aftershocks. The Chilean city always appears as a new setting, with few allusions to a tormented past that rhymes with collective overcoming. Nevertheless, the doors and hallways of the houses represent a declared exception, anonymous to the distracted passer-by. This article is one of the results of a scientific investigation, from the perspective of cultural geography and vernacular architecture, carried out, on the basis, of an urban ethnographic work. The interest is theoretical on a local scale, in the recovery of the Mapuche’s urban tradition, as well as on a more general scale, on the revaluation of the transmission of a vernacular heritage, as a form of collective resilience in the face of natural disasters. The custom of maintaining or recovering the doors of the houses over time is not only a fact that obeys a functionality, but it also contains an intentional testimony, with a meaning. Behind the conservation of the original door, there is the search for continuity, the feat of making visible a presence and an identity of one's own, worked out by overcoming. The door is the symbol, as we will see, of the permanence and collective transmission of an identity and at the same time a testimony of the reunion with the rich cultural past of rural, European and Mapuche’s roots.
