Estructures laminars: estudi de tres casos d'Eduardo Torroja

Abstract

Al llarg de la història de la construcció arquitectònica, anteriorment a l’aparició dels mètodes numèrics de càlcul estructural moderns, el disseny i càlcul d’estructures es fonamentava en sistemes basats en la proporció i la forma. Així la geometria es tornava en una eina imprescindible per enginyers i arquitectes de l’època que amb gran enginy aconseguien cobrir les seves edificacions.

Durant els anys vint del segle XX, gràcies a l’aparició del formigó armat i la tècnica del pretesat, es produeix el desenvolupament de les estructures laminars modernes, estructures que mitjançant una bona comprensió entre forma i comportament estructural resistent, permetien reduir el cantell de les estructures a mínims economitzant la secció resistent d’aquestes. Per aquest motiu, aquest sistema constructiu es va imposar després de la Primera Guerra Mundial per cobrir grans llums amb un cost mínim de material, fent-lo ideal per estacions, aeroports, magatzems, naus, fabriques o hangars, que fins aleshores s’havien construït fonamentalment amb acer.

En aquest treball s’estudiaran les característiques i el funcionament d’aquest sistema estructural basat en la forma i la geometria de l’estructura mitjançant l’estudi de tres casos produïts per Eduardo Torroja durant els anys entreguerres, període de gran desenvolupament de l’arquitectura moderna i de sorgiment i experimentació de les estructures laminars de formigó armat.