El treball pretén estudiar les relacions entre cinema i arquitectura a través de l'anàlisi del caràcter i paper que juga aquesta en la pel·lícula de Bong Joon-Ho, Paràsits, com a figura vertebradora, amb l'objectiu d'aprofundir en les figures comuns entre ambdues arts i cinema i les seves relacions, intercanvis i paral·lelismes, analitzant la relació entre imatge i espai, així com la funció que podria dur a un arquitecte en el món del cinema tant artísticament com tècnicament.
S'analitza com l'arquitectura de la pel·lícula ens parla a través de l'espai així com l'anàlisi del procés de producció a partir de les indicacions donades pel director, i el resultat final d'aquest, amb l'objectiu d'arribar a reconèixer els valors arquitectònics i compositius darrere les escenes i entendre la manera com els espais urbans i domèstics influeixen en la trama de la pel·lícula, donant-nos una idea de com un arquitecte pot arribar a influir en el context de la seva obra.
També es tracta de posar en relleu com les característiques espacials de l'escenografia poden influir en la filmació, i al mateix temps, com aquesta pot emfatitzar unes característiques espacials que habitualment passen desapercebudes posant en valor l'arquitectura com vehicle imprescindible per explicar històries.
Però, el més important és, potser, la manera com els espais urbans i domèstics se sumen a la trama de la pel·lícula i, en el sentit invers, el mode en què la pel·lícula revela, com la construcció de les ciutats i dels habitatges depèn de les desigualtats socials i econòmiques que al mateix temps reforcen. D'aquesta manera se'ns mostra com els arquitectes tenen l'oportunitat de millorar aquesta situació, dissenyant les ciutats de manera que aquesta diferència desaparegui tant com sigui possible per aconseguir una major igualtat social, evitant una societat composta de contrastos extrems.
