Estudi d’encapsulació d’un oli essencial i avaluació de teixits funcionals

Abstract

En aquest projecte s’ha realitzat un estudi experimental basat en l’encapsulació de l’oli essencial d’orenga amb propietats antimicrobianes, determinant les propietats físico-químiques de les nanocàpsules, i la posterior aplicació sobre un teixit funcional. L’objectiu principal és aconseguir elaborar nanocàpsules polimèriques de policaprolactona (PCL) amb un alt rendiment i eficàcia d’encapsulació. Aquest paràmetre s’ha mesurat amb les tècniques HPLC i espectrofotometria UV-VIS. Els resultats d’encapsulació han donat per sota del 50%, un percentatge que es considera insuficient. També s’ha dut a terme la caracterització de les nanopartícules, mesurant el diàmetre de les partícules, el potencial zeta i l’índex de polidispersitat. Els resultats del diàmetre han donat entre 177 i 206 nm, aproximadament. Els valors de potencial zeta són negatius i inferiors al valor absolut de 30. L´índex de polidispersitat ha donat al voltant de 0.22, i s’ha considerat que no hi ha presència d’agregats ni comportament bimodal. Desprès s’ha realitzat una discussió sobre l’aplicació al teixit a partir de resultats bibliogràfics obtinguts d’estudis previs realitzats en el centre d’investigació IQAC-CSIC. Com no hi havia cap experiment que coincidís amb les condicions del projecte present, s’ha decidit fer una comparativa dels elements principals que intervenen en el procés de funcionalització d’un teixit, utilitzant àcid gàl·lic (GA) com a principi actiu, en comptes d’orenga. En primer lloc s’han comparat resultats en funció del tipus de vehicle. Aquests han estat els liposomes i les micel·les mixtes en comptes de nanocàpsules de PCL. S’ha arribat a la conclusió que els liposomes s’ajusten més als objectius d’un teixit biofuncional. Desprès s’han comparat resultats en funció de dos mètodes d’aplicació: l’esgotament del bany i el fulard. En aquest cas no s’ha pogut decantar per una tècnica, ja que els dos procediments s’han dut a terme en diferents condicions, el que fa que no es puguin comparar. Pel que fa a les fibres, s’ha comparat l’aplicació sobre el cotó (CO), la poliamida (PA), el polièster (PET), l’acrílica (PAC), i la llana (WO). Els teixits que han donat millors resultats, comparant els valors d’absorció i desorció, són CO i PA. Finalment s’ha realitzat la modelització matemàtica d’aquestes dues fibres amb microesferes de PCL. S’ha fet un estudi teòric per tal d’explicar el mecanisme d’alliberament i també s’ha determinat quantitativament el comportament del sistema, a partir d’equacions semiempíriques. Amb el càlcul del coeficient de difusió (D) ha sigut possible predir el comportament de les dues fibres i comparar-les. El valor de D és menor en el cas de CO, per tant, la desorció és més controlada al llarg del temps que en el cas de PA. Aquest fet s’ha justificat amb el concepte d’hidrofilitat, comparant l’afinitat que existeix entre principi actiu-teixit i vehicle-teixit. En conclusió, s’ha comprovat que la solidesa d’encapsular un principi actiu i aplicar-ho sobre un teixit depèn de la relació entre teixit, principi actiu i vehicle, però a demès també s’ha vist com les condicions d’aplicació juguen un gran paper.