Els nanomaterials poden tenir diversos tipus de composició química, i presentar-se en diferents formes estructurals per posteriorment ser utilitzats en un ampli ventall d'aplicacions industrials i estar presents en un gran nombre de productes.
No obstant les característiques que els doten d’un gran valor al mercat, els nanomaterials són també objecte de preocupació pel seu inevitable alliberament al medi ambient, en particular, als ecosistemes aquàtics durant tot el cicle de vida (producció, ús, valorització i eliminació dels nanomaterials). Un cop al medi aquàtic, els nanomaterials poden interferir amb els teixits biològics dels organismes presents en ells i ocasionar-los un possible efecte toxicològic superior a com ho farien les partícules de mida més gran.
En aquest projecte es duu a terme una recerca bibliogràfica que resumeix la toxicitat que poden generar cinc diferents tipus de nanopartícules (NPs) : TiO2, CuO, ZnO, Ag i CeO2 sobre receptors aquàtics d’aigua dolça.
La recerca ha mostrat que aquestes NPs poden experimentar una sèrie de transformacions com són la dissolució, l’aglomeració o l’adsorció, que poden modificar la interacció que tenen les NPs amb el medi aquàtic i, en conseqüència, la toxicitat.
Per altra banda, també s’ha constatat que la toxicitat que poden generar les NPs depèn d’una sèrie de factors fisico-químics com la mida de la nanopartícula, la forma, l’àrea superficial, la solubilitat, entre d’altres.
En aquest projecte es resumeixen els efectes tòxics que poden generar les NPs sobre diferents espècies d’algues, crustacis i peixos d’aigua dolça. Com a resultats, s’ha determinat que les algues i els crustacis són els grups més sensibles i, per tant, els més vulnerables a
una exposició aquàtica de nanopartícules. Tanmateix, les nanopartícules de plata han resultat ser les més tòxiques de les estudiades i en última posició, presentant menys toxicitat, es troba la nanopartícula d’òxid de titani.
Finalment, també s’avalua la utilitat d’aquests valors de toxicitat sobre el possible risc que poden suposar la presència d’aquestes NPs en el medi aquàtic a través de dos possibles enfocaments: la determinació de la concentració sota la qual la nanopartícula no produeix efectes adversos en el medi aquàtic en general (PNEC: Predicted no-effect concentration), o la posibilitat d’agrupar una nova NP d’un material a un conjunt de NPs de propietats i toxicitat conegudes per estalviar tests amb organismes (mètode read-across).
