El Derecho a la Ciudad desde la exclusión residencial: La evolución de los barrios vulnerables de la Comunitat Valenciana

Abstract

El derecho a la ciudad fue un concepto empleado por primera vez por Lefebvre (1968) entendido como aquel derecho de la ciudadanía a constituir ciudades que respondan a las necesidades humanas. De este modo, las necesidades de una ciudad no son más que la manifestación expresa de las necesidades colectivas de sus residentes reflejadas en el espacio urbano y comunitario (Caravantes, 2018). A las necesidades colectivas cabe sumársele las necesidades específicas de las personas que forman parte activa e integrante de las ciudades. La concentración de tales necesidades, así como de fenómenos vinculados al ámbito residencial conllevan a la “acumulación de clases desfavorecidas en las ciudades” (Subirats, 2016, p. 43). Por su parte, Alguacil et al. (2014, p. 77) refieren que esta acumulación hace referencia a la vulnerabilidad urbana, entendida como “aquella potencialidad de que la población de un determinado espacio urbano concreto sea afectada por alguna(s) circunstancia(s) adversa(s). La desigualdad social y la fragilidad que se genera en la estructuración de determinados territorios y la ubicación de grupos sociales en los mismos (Subirats, 2005), se explica a través de dos procesos diferentes: el primero de ellos manifestado a través del perfil socio-demográfico y socio-económico de la comunidad, donde confluyen etnias minoritarias. En segundo lugar, por las características estructurales de los barrios, incluidas en éstas tanto la disponibilidad de los recursos y/o servicios como el acceso a los mismos. En este último punto, el alejamiento de los recursos comunitarios determina el nivel de bienestar disponible para la población y sus carencias, marcarán sus puntos más sensibles para la comunidad. En base a ello, existen diferentes instrumentos a nivel estatal y autonómico que permiten identificar geográficamente la ubicación de entornos vulnerables en las ciudades. Desde el Atlas de la Vulnerabilidad Urbana del Ministerio de Fomento, pasando por estudios autonómicos como el Mapa de Riesgo Social de Zaragoza (MRSZ), la identificación de ámbitos de vulnerabilidad residencial de Barcelona, al Visor de Espacios Urbanos Sensibles (VEUS) de la Comunitat Valenciana desarrollado por la Conselleria de Vivienda, Obras Públicas y Urbanismo. En este último caso, el VEUS mide la vulnerabilidad urbana a partir de secciones censales, en base a variables de carácter residencial, socioeconómico y socio-demográficas. A partir de ello, se identifican tres tipologías de vulnerabilidad urbana concernientes a: vulnerabilidad integral, polivulnerabilidad y vulnerabilidad residual. Con ello, el objeto de la presente comunicación se corresponde con analizar la evolución de los barrios vulnerables de la CV desde 1991 – 2016. No obstante, las fuentes que permiten realizar un estudio de panel en base a ese periodo, se identifican con el Atlas de la Vulnerabilidad Urbana y el Mapa sobre Vivienda y Comunidad Gitana en España. Además de ello, la identificación territorial por tipologías de vulnerabilidad desarrollada por el VEUS, permite además cartografiar cada una de las provincias por sección censal e identificar los núcleos territoriales con mayores índices de vulnerabilidad residencial, socioeconómica y socio-demográfica. Según los resultados obtenidos a través del Ministerio, la CV ha experimentado un incremento de barrios vulnerables similar al acontecido en España. En 1991 se delimitaron un total de 24 barrios vulnerables en 9 ciudades, mientras que en 2001 se identificaron 38 en 12 ciudades. Las dinámicas de concentración poblacional responden a “una serie de inercias que forman parte del sistema en que vivimos, que se encuentran presentes tanto en las políticas que conducen a la pobreza como, en ocasiones, en las fuerzas que intentan combatirlas” (Varea et al., 2016, p. 100). Según el último informe FOESSA (2019), las personas migrantes y de etnia gitana se encuentran entre aquellos perfiles con mayor riesgo de exclusión social, duplicando la tasa de exclusión social de la CV con respecto al resto de CC.AA. De forma paralela, si contemplamos los datos de la Fundación Secretariado Gitano, València es la provincia valenciana donde mayor índice de barrios o asentamientos con población gitana dispone (5.534), seguida de Alicante con 5.515 (Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad, 2016). De este modo, entre los resultados se aportan, tanto datos cuantitativos que evidencian la emergencia, cada vez más notable de barrios vulnerables, como mapas de la vulnerabilidad urbana de la Comunitat Valenciana donde aparecen reflejados este tipo de entornos en base a las tres provincias. Asimismo, el VEUS (2018) identificó un total de 830 secciones censales con una representación de los Espacios Urbanos Sensibles (EUS) del 24% siendo en Alicante un 37,47% (458), València con 17,92% (324) y Castellón con un 10,48% (48). En este sentido, la identificación de EUS abarca un mayor espacio territorial que la delimitación administrativa ofrecida por el Atlas de la Vulnerabilidad y ofreciendo una radiografía de la CV más detallada desde el ámbito local y de proximidad. Entre las principales conclusiones cabe destacar que, tanto en la configuración del derecho a la ciudad como en la identificación de aquellos espacios marcados por la vulnerabilidad, el fenómeno de la exclusión residencial es una cuestión esencial que no puede eludirse desde los poderes públicos en la garantía de este derecho. El abandono de las políticas públicas en pro del derecho a la ciudad, agrava y cronifica las desigualdades existentes en este tipo de entornos urbanos. Actualmente, el argumentario político continúa escudándose en la ya consolidada crisis económica y encontrando importantes resistencias a desarrollar una gobernanza territorial de carácter local que permita atajar los procesos de desigualdad.

El dret a la ciutat va ser un concepte emprat per primera vegada per Lefebvre (1968) entès com aquell dret de la ciutadania a constituir ciutats que responguin a les necessitats humanes. D'aquesta manera, les necessitats d'una ciutat no són més que la manifestació expressa de les necessitats col·lectives dels seus residents reflectides en l'espai urbà i comunitari (Caravantes, 2018). A les necessitats col·lectives cal sumar-se-les necessitats específiques de les persones que formen part activa i integrant de les ciutats. La concentració d'aquestes necessitats, així com de fenòmens vinculats a l'àmbit residencial comporten a la "acumulació de classes desfavorides a les ciutats" (Subirats, 2016, pàg. 43). Per la seva banda, Alguacil et al. (2014, pàg. 77) refereixen que aquesta acumulació fa referència a la vulnerabilitat urbana, entesa com "aquella potencialitat que la població d'un determinat espai urbà concret sigui afectada per alguna (s) circumstància (s) adversa (s). La desigualtat social i la fragilitat que es genera en l'estructuració de determinats territoris i la ubicació de grups socials en els mateixos (Subirats, 2005), s'explica a través de dos processos diferents: el primer d'ells manifestat a través del perfil socio- demogràfic i socioeconòmic de la comunitat, on conflueixen ètnies minoritàries. En segon lloc, per les característiques estructurals dels barris, incloses en aquestes tant la disponibilitat dels recursos i / o serveis com l'accés als mateixos. En aquest últim punt, l'allunyament dels recursos comunitaris determina el nivell de benestar disponible per a la població i les seves mancances, marcaran els seus punts més sensibles per a la comunitat. En base a això, hi ha diferents instruments a nivell estatal i autonòmic que permeten identificar geogràficament la ubicació d'entorns vulnerables a les ciutats. Des del Atles de la Vulnerabilitat Urbana de el Ministeri de Foment, passant per estudis autonòmics com el Mapa de Risc Social de Saragossa (MRSZ), la identificació d'àmbits de vulnerabilitat residencial de Barcelona, a l'Visor d'Espais Urbans Sensibles (VEUS) de la Comunitat Valenciana desenvolupat per la Conselleria d'Habitatge, Obres Públiques i Urbanisme. En aquest últim cas, el VEUS mesura la vulnerabilitat urbana a partir de seccions censals, basant-se variables de caràcter residencial, socioeconòmic i sociodemogràfiques. A partir d'això, s'identifiquen tres tipologies de vulnerabilitat urbana relatius a: vulnerabilitat integral, polivulnerabilitat i vulnerabilitat residual. Amb això, l'objecte de la present comunicació es correspon amb analitzar l'evolució dels barris vulnerables de la CV des de 1991 - 2016. No obstant això, les fonts que permeten realitzar un estudi de panell en base a aquest període, s'identifiquen amb l'Atles de la Vulnerabilitat Urbana i el Mapa sobre Habitatge i Comunitat Gitana a Espanya. A més d'això, la identificació territorial per tipologies de vulnerabilitat desenvolupada pel VEUS, permet a més cartografiar cadascuna de les províncies per secció censal i identificar els nuclis territorials amb majors índexs de vulnerabilitat residencial, socioeconòmica i sociodemogràfica. Segons els resultats obtinguts a través del Ministeri, la CV ha experimentat un increment de barris vulnerables similar a l'esdevingut a Espanya. El 1991 es van delimitar un total de 24 barris vulnerables en 9 ciutats, mentre que el 2001 es van identificar 38 a 12 ciutats. Les dinàmiques de concentració poblacional responen a "una sèrie d'inèrcies que formen part de el sistema en què vivim, que es troben presents tant en les polítiques que condueixen a la pobresa com, de vegades, en les forces que intenten combatre-les" (Varea et a l' ., 2016, pàg. 100). Segons l'últim informe FOESSA (2019), les persones migrants i d'ètnia gitana es troben entre aquells perfils amb major risc d'exclusió social, duplicant la taxa d'exclusió social de la CV pel que fa a la resta de CC.AA. De forma paral·lela, si contemplem les dades de la Fundació Secretariat Gitano, València és la província valenciana on major índex de barris o assentaments amb població gitana disposa (5.534), seguida d'Alacant amb 5.515 (Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, 2016). D'aquesta manera, entre els resultats s'aporten, tant dades quantitatives que evidencien l'emergència, cada vegada més notable de barris vulnerables, com mapes de la vulnerabilitat urbana de la Comunitat Valenciana on apareixen reflectits aquest tipus d'entorns en base a les tres províncies. Així mateix, el VEUS (2018) va identificar un total de 830 seccions censals amb una representació dels Espais Urbans Sensibles (EUS) de l'24% sent a Alacant un 37,47% (458), València amb 17,92% (324) i Castelló amb un 10,48% (48). En aquest sentit, la identificació d'EUS abasta un major espai territorial que la delimitació administrativa oferta per l'Atles de la Vulnerabilitat i oferint una radiografia de la CV més detallada des de l'àmbit local i de proximitat. Entre les principals conclusions cal destacar que, tant en la configuració de el dret a la ciutat com en la identificació d'aquells espais marcats per la vulnerabilitat, el fenomen de l'exclusió residencial és una qüestió essencial que no pot eludir-se des dels poders públics en la garantia d'aquest dret. L'abandonament de les polítiques públiques en pro deel dret a la ciutat, agreuja i fa croniques les desigualtats existents en aquest tipus d'entorns urbans. Actualment, l'argumentari polític continua escudant-se en la ja consolidada crisi econòmica i trobant importants resistències a desenvolupar una governança territorial de caràcter local que permeti tallar els processos de desigualtat.

The right to the city was a concept used for the first time by Lefebvre (1968) understood as that right of citizenship to constitute cities that respond to human needs. In this way, the needs of a city are nothing more than the express manifestation of the collective needs of its residents reflected in the urban and community space (Caravantes, 2018). The specific needs of the people who are an active and integral part of the cities can be added to the collective needs. The concentration of such needs, as well as phenomena linked to the residential environment, lead to the “accumulation of disadvantaged classes in cities” (Subirats, 2016, p. 43). On the other hand, Alguacil et al. (2014, p. 77) report that this accumulation refers to urban vulnerability, understood as “that potentiality of the population of a specific urban space being affected by some adverse circumstance (s). The social inequality and fragility that is generated in the structuring of certain territories and the location of social groups in them (Subirats, 2005), is explained through two different processes: the first one manifested through the socio-social profile. demographic and socio-economic community, where minority ethnic groups converge. Secondly, due to the structural characteristics of the neighborhoods, including the availability of resources and / or services and access to them. In this last point, the distancing of community resources determines the level of well-being available to the population and their deficiencies, they will mark their most sensitive points for the community. Based on this, there are different instruments at state and regional level that allow geographically identifying the location of vulnerable environments in cities. From the Atlas of Urban Vulnerability of the Ministry of Development, through autonomous studies such as the Social Risk Map of Zaragoza (MRSZ), the identification of areas of residential vulnerability in Barcelona, to the Viewer of Sensitive Urban Spaces (VEUS) of the Community Valenciana developed by the Department of Housing, Public Works and Urban Planning. In the latter case, VEUS measures urban vulnerability based on census sections, based on residential, socioeconomic and socio-demographic variables. From this, three types of urban vulnerability are identified concerning: integral vulnerability, poly-vulnerability and residual vulnerability. With this, the purpose of this communication corresponds to analyzing the evolution of the vulnerable neighborhoods of the CV since 1991 - 2016. However, the sources that allow to carry out a panel study based on that period, are identified with the Atlas of Urban Vulnerability and the Map on Housing and Roma Community in Spain. In addition to this, the territorial identification by types of vulnerability developed by the VEUS, also allows mapping each of the provinces by census section and identifying the territorial nuclei with the highest rates of residential, socioeconomic and socio-demographic vulnerability. According to the results obtained through the Ministry, the CV has experienced an increase in vulnerable neighborhoods similar to what happened in Spain. In 1991, a total of 24 vulnerable neighborhoods were defined in 9 cities, while in 2001 38 were identified in 12 cities. The dynamics of population concentration respond to “a series of inertia that are part of the system in which we live, which are present both in the policies that lead to poverty and, sometimes, in the forces that try to combat them” (Varea et al., 2016, p. 100). According to the latest FOESSA report (2019), migrant and Roma people are among those profiles with the highest risk of social exclusion, doubling the rate of social exclusion of the CV with respect to the rest of Autonomous Communities. If we look at the data of the Fundación Secretariado Gitano, Valencia is the Valencian province where the highest index of neighborhoods or settlements with Roma population has (5,534), followed by Alicante with 5,515 (Ministry of Health, Social Services and Equality, 2016). In this way, the results provide both quantitative data that show the emergence, increasingly noticeable of vulnerable neighborhoods, and maps of the urban vulnerability of the Valencian Community where these types of environments are reflected based on the three provinces. Likewise, VEUS (2018) identified a total of 830 census sections with a representation of Sensitive Urban Spaces (EUS) of 24%, being in Alicante 37.47% (458), Valencia with 17.92% (324) and Castellón with 10.48% (48). In this sense, the identification of EUS encompasses a larger territorial space than the administrative delimitation offered by the Vulnerability Atlas and offering a more detailed X-ray of the CV from the local and proximity level. Among the main conclusions, it should be noted that, both in the configuration of the right to the city and in the identification of those spaces marked by vulnerability, the phenomenon of residential exclusion is an essential issue that cannot be avoided by the public authorities in the guarantee of this right. The abandonment of public policies in favor of the right to the city aggravates and chronicles the inequalities existing in this type of urban environment. Currently, the political argument continues to be scrutinized in the already consolidated economic crisis and encountering significant resistance to developing a territorial governance of a local nature that allows to tackle the processes of inequality.