En aquest treball s’exposa el marc contextual per a l’engegada d’un servei de suport i orientació dirigit als pacients de la Unitat de Baixa Visió del Centre Universitari de la Visió. Per això és imprescindible definir el concepte d’ajust psicosocial a la discapacitat visual, es a dir, la reacció adaptativa davant la pèrdua i el seu correlat discapacitant, i assenyalar las limitacions i restriccions que afecten a la persona amb deficiència visual.
Les variables psicosocials que modulen aquest procés són difícils de concretar per la dificultat d’englobar la individualitat de cada cas. Així i tot, existeix una conformitat generalitzada en la rellevància de la significació de la malaltia, la valoració dels recursos tant personal com socials, els sentiments psicopatològics, les repercussions observables i la pèrdua visual.
A causa d’aquesta àmplia heterogeneïtat és necessari comptar amb una extensa gamma d’eines que ens permetin avaluar totes les variables per conèixer quins són els punts forts y febles de la persona, permetent una ajuda psicosocial personalitzada, en el cas que fos necessària.
La pèrdua de visió ja sigui total o parcial, adquirida o congènita, no pot –i no ha de- ser entesa solament com una patologia física ni tampoc ser tractada únicament com a tal. El dèficit visual és, de fet, una experiència particularment traumàtica per la qual el pacient ha d’assumir una important càrrega emocional. En aquest sentit serà de vital importància la relació entre professional sanitari i el pacient. Facilitar informació, tant al subjecte com als familiars, sobre els diferents recursos, així con les ajudes i prestacions a l’abast, juntament amb les dades i condicions relatives per sol·licitar-les pot ajudar a aconseguir una participació activa del pacient.
L’anàlisi efectuat ens permet concloure que és necessari enriquir els serveis tradicionals amb una unitat de suport i orientació.
