El projecte Supercubface (unitat espaial resistent a la vida) té per objectiu aportar una nova reflexió en el món de l’arquitectura i al fet d'habitar, posant sobre la taula una altra manera de fer habitatge col·lectiu que respongui a les necessitats i dinàmiques de la societat actual. El projecte es divideix en dues fases molt diferenciades; una fase teòrica que exposa el contingut i ofereix una solució al conflicte latent que hi ha a les ciutats, i una altre fase pràctica que posa a prova la solució aportada a través d’un projecte situat en una illa de l’eixample de Barcelona. Primer de tot, el projecte presenta una reflexió teòrica (en format llibre) que ofereix un full de ruta a seguir, a nivell estratègic, sempre que es vulgui afrontar un projecte d'habitatge col·lectiu. Aquest full de ruta es basa en 52 capítols que acompanyen el que seria la transició entre la ciutat i “casa” afrontant les tres temàtiques fonamentals; la forma, la ment i l'espai. En segon lloc, Supercubface proposa la malla tridimensional com a instrument de disseny i formalització de tot tipus de projecte (habitatge, comerç, equipament, etc.). Aquesta malla tridimensional és regeix per un cub de 3,40x3,40x3,40m en el que es preveu el compliment estructural, d’infraestructura i normatiu de qualsevol ús o activitat. En tercer lloc, per tal de formalitzar la unitat espaial, es planteja un sistema format per diferents components que permeten materialitzar totes les idees exposades anteriorment. Aquests components es separen en quatre blocs; un esquelet estructural perforat tant vertical com horitzontalment, una xarxa d’instal·lacions, un catàleg de tancaments (horitzontals, verticals, interiors, exteriors, etc) i unions, i finalment l’usuari com a força impulsora i participativa de tot el procés. El sistema de components ofereix, juntament amb la unitat espaial, la utòpica, però potser no tant utòpica, visió d'obtenir habitatges unifamiliars en altura, que permeten la completa apropiació de l’espai per part dels seus usuaris, i al mateix temps, la visió futura de que els components podran seguir donant ús a qualsevol altra activitat gràcies a la seva flexibilitat constructiva. En quart i últim lloc, el projecte intenta posar en relleu la veracitat del sistema mitjançant l’aplicació de la fase teòrica en un emplaçament real situat al barri del Poblenou (Barcelona), per així poder fer una diagnosi del resultat i rectificar tot el que sigui necessari del sistema proposat. Al mateix temps, la pràctica proposa una metodologia projectual i de treball que funcionaria per qualsevol emplaçament. L’elecció d’una illa de la eixample és produeix amb l’objectiu d’oferir al projecte una certa envergadura, i un context real que permeti comparar el resultat obtingut amb el parc edificat actual de Barcelona, i finalment concloure si l’experiment funciona, o no, per tal de començar el debat.