Una de les opcions recomanades pel tractament clínic de les disfuncions de visió binocular és la prescripció de prismes de base nasal o temporal segons es tracti d’exofòries o endofòries. Amb aquest tractament s’espera un canvi en la binocularitat que permeti una visió binocular més confortable. OBJECTIU. Estudiar l’efecte que sobre el sistema de vergències i la resposta acomodativa genera l’anteposició d’una lent prismàtica de base nasal i base temporal en visió propera. MÈTODE. Es va realitzar l’estudi a una mostra de 45 individus entre 20 i 24 anys estudiants de la Facultat d’Òptica i Optometria. La part pràctica s’estructura en dues sessions de mesures. La primera sessió consta de l’examen visual en condicions habituals i una de les condicions experimentals en ordre aleatori. Mentre que a la segona sessió l’altre condició experimental contrària. En tots els casos, l’examen visual era de prop i consistia en les mesures de fòria horitzontal, reserves de divergència i convergència, fòria associada, estereopsis i retard acomodatiu. Les dues condicions experimentals consistien en anteposar davant de cada subjecte prismes de 6ΔBN o 6 ΔBT de manera aleatòria i realitzar un altre vegada totes les proves indicades anteriorment. RESULTATS. Segons les diferents proves realitzades s’observa que el fet d’anteposar un prisma ja sigui de base nasal o de base temporal afecta més significativament a les reserves tant de convergència com de divergència i a la fòria. Les altres proves no es veuen clínicament afectades pels prismes. També es troben certes diferències entre la resposta d’individus exofòrics i endofòrics en les reserves. CONCLUSIONS. En general, quan avantposem davant del sistema visual un prisma de 6 Δ de base nasal o temporal s’observa una variació en els valors de mesura de fòria i reserves en la direcció esperada de canvi. No obstant, la magnitud d’aquest canvi sempre és inferior a 6Δ el que ens permet concloure que hi ha una adaptació parcial al prisma