Hablar de periferia hoy implica revisar el significado mismo de la palabra. La de frontera parece
la definición más apta para describir la periferia contemporánea, pudiéndose aplicar a todos los
asentamientos de baja densidad que, en las últimas décadas, inexorablemente rodearon las
grandes ciudades pasando a ocupar territorios que habían tenido un uso tradicionalmente
agrícola. Una periferia que se caracteriza básicamente por ser “incompleta”, obvio efecto del
incumplimiento de los procesos, tanto espontáneos como planificados, que la produjeron.
El artículo presenta algunos resultados de la investigación realizada en el Departamento de
Estudios Urbanos de la Universidad Roma Tre, que ha estudiado la evolución de las periferias
en Italia y en especial en Roma desde la Posguerra. Analizamos los aspectos formales de los
asentamientos y las formas de habitar en las periferias y su evolución en el tiempo.
En treinta años se ha transformado el concepto de vivienda, el de ciudad y el de periferia. La
gente se ha “acostumbrado” a vivir en estas periferias heterogéneas y el problema de la
“ausencia de ciudad” no viene mas percibido como un problema primario, las exigencias se
limitan a la consecución de más servicios y mejor movilidad, pública y privada.
Se transformaron también las modalidades de vivir, trabajar, descansar, adaptándose a lo que
venía de vuelta en vuelta ofrecido por las ciudades.
Nowadays, in order to speak about peripheries it is necessary to revisit the meaning of the
concept. Border seems to be the most appropriated definition, which is able to define the
suburbs of contemporary cities. Nowadays peripheries of some cities are necessarily
incomplete, since they are produced by processes which not fulfill the law requirements or are
produced spontaneously. This paper reports some of the research carried in the Department of
Urban Studies of the University of Roma Tre about the evolution, since the end of the SWW, of
urban peripheries in some Italian cities, especially in Rome, The work is focused on the formal aspects of the settlements as well as the way in how people live in them, and the way in how
those aspects evolves in the time. The findings reveal that in the last 3 decades the concept of
dwelling, city and periphery has changed. People has got used to live in those heterogeneous
peripheries, and the “absence of city essence” is not perceived as a primary problem, since the
main preoccupations are centered on the consecution of basic services as facilities, connectivity and transport. As well, the way in how people live, work, and rest has changed and adapted to the new suburban reality.
Parlar de perifèria avui implica revisar el significat propi de la paraula. La de frontera sembla la definició més apta per descriure la perifèria contemporània, podent aplicar-se a tots els assentaments de baixa densitat que, en les últimes dècades, inexorablement van rodejar les grans ciutats passant a ocupar territoris que havien tingut un ús tradicionalment agrícola. Una perifèria que es caracteritza bàsicament per ser incompleta, obvi efecte de l’incompliment dels processos, tant espontanis com planificats, que la van produir.
L’article presenta alguns resultats de la investigació realitzada al Departament d’Estudis Urbans de la Universitat Rome Tre, que ha estudiat l’evolució de les perifèries a Itàlia i especialment a Roma des de la Postguerra. S’analitzen els aspectes formals dels assentaments i les formes d’habitar a les perifèries i la seva evolució en el temps.
En trenta anys s’ha transformat el concepte de l’habitatge, el de ciutat i el de perifèria. La gent s’ha acostumat a viure en aquestes perifèries heterogènies i el problema de l’absència de ciutat no és més percebut com un problema primari, les exigències es limiten a la consecució de més serveis i millor mobilitat, pública i privada.
S’han transformat també les modalitats de viure, treballar i descansar, adaptant-se al què arribava de volta en volta ofert per les ciutats
