La ciència i la tecnologia juguen un paper important en el camí cap a una societat sostenible, però al mateix temps, promouen l’increment de la productivitat i la innovació tecnològica cap a noves oportunitats per al consum. Com a conseqüència es produeix la paradoxa que mentre el nostre coneixement, comprensió i capacitat tecnològica incrementa les incerteses entorn a la problemàtica socioambiental a totes les escales es magnifiquen.
Les universitats tecnològiques juguen un paper important en aquest debat perquè, tot i no ser les úniques, sí que són motors molt importants per als avenços tècnics i científics en l’àmbit de les enginyeries i l’arquitectura. Avui es troben immerses en el procés d’incorporar el discurs de la necessitat d’establir models de desenvolupament sostenibles que promocionin el fre a les pautes de producció i consum no sostenibles i independitzin l’avenç social de les tecnologies. Tant mateix ben poca cosa han fet per començar a posar en pràctica aquest discurs que sembla orientar-se a preàmbuls i declaracions no operatives.
La tercera missió de la universitat entesa com “l’impuls i la promoció de totes aquelles activitats que enforteixen el vincle entre universitats i necessitats socials, locals i regionals” ha deixat d’estar vigent i ha donat pas a incloure en el compromís social “totes aquelles activitats que aporten un corrent d’ingressos addicionals o que promouen la comercialització dels recursos universitaris”.
Actualment, comparar l’increment, recursos i orientació de la recerca de les càtedres d’empresa amb l’aportació de coneixement a les demandes socials que no generen benefici crematístic és un exercici descoratjador i adhuc mancat de valors humans. Per tant, hi ha molt camí per recórrer abans la universitat no recuperi el seu sentit tradicional de compromís social. És necessari per exemple, conèixer com les diferents branques de la recerca universitària conceben la seva aproximació a la sostenibilitat; una revisió dels criteris de valoració i avaluació institucional de l’activitat acadèmica; fer palesa la necessitat d’incorporar la sostenibilitat com a principi actiu i transversal de tota activitat acadèmica a centres i escoles; i comunicar, difondre i donar valor a la posada en pràctica de la recerca en sostenibilitat dels investigadors i grups de recerca. És amb aquestes orientacions que es concep actualment l’existència d’un Mapa de la Sostenibilitat de la UPC.
