L'enginyeria de laboratori, un repte del nou-cents

Abstract

En les primeres dècades del nostre segle es consolidà entre nosaltres l'Enginyeria de laboratori a partir de la renovació de l'ensenyament tècnic i de la necessitat d'establir serveis d'assaig i comprovació de cara als nous sectors industrials que aparegueren a Catalunya. Un projecte de nou edifici de l'Escola d'Enginyers Industrials, que no arribà a progressar, incloïa la construcció de dos grans laboratoris, un de Química i l'altre de Mecànica i Hidràulica. El procés té un moment culminant amb la creació del Laboratori General d'Assaigs i Condicionament, declarat oficial el 1922, establert en base als diferents laboratoris de l'Escola Industrial de Barcelona. Amb aquest centre, la Diputació de Barcelona i la Mancomunitat posaven a l'abast de la indústria catalana un servei força sofisticat, probablement més enllà de la demanda real que existia. Ara bé: no s'engegà una recerca experimental a partir d'aquest laboratori, tot i que, en realitat, pot ser considerat com l'antecedent més immediat dels centres del mateix tipus instal.lats a Barcelona després de la Guerra civil. La recepció a Catalunya del que podríem anomenar la "cultura de laboratori" al món de l'enginyeria es pot detectar de diferents maneres en els tombants del noucents. Aquest és l'objectiu principal d'aquest treball, donat que descobrir com i en quina època s'introduí la cultura de laboratori al nostre país és un element molt destacat del procés de modernització de la nostra activitat científica i tècnica. El nou-cents representa, pel que fa el món de l'enginyeria a Catalunya, la presa de consciència plena del paper que han de jugar els laboratoris en el desenvolupament tecnològic. En una primera etapa, es pensava, sobretot, en la necessitat de formar tècnics de grau mig i de millorar les condicions de la formació dels enginyers industrials, l'única especialitat d'Enginyeria que, com és sabut, comptava amb tradició institucional a Barcelona. Aquesta necessitat de formació de tècnics estava directament vinculada amb el progrés de la industrialització de Catalunya. D'una manera o altra, el sistema de fàbrica acaba requerint persones amb formació específica, tot i que l'enginy i l'experiència a la mateixa fàbrica o al taller són molt importants: de fet, la primera industrialització, a Anglaterra, fou obra d'empírics, gent emprenedora amb molt bones idees empresarials i tècniques, que tenien únicament formació general, sense educació tècnica formal. Foren els nous sectors industrials, com el químic o l'elèctric, els que posaren en primer pla l'exigència d'una educació formal dels tècnics. En el cas de Catalunya, els nous sectors industrials arribaren, en molts casos, de la mà d'empresaris estrangers, molts cops tècnics ells mateixos o que venien amb els seus tècnics. Aquest tipus d'introducció no afavoria, doncs, el desenvolupament d'un col.lectiu tècnic del país. A més, tot això es veia com un tipus de dependència de l'exterior que calia evitar. La substitució o l'alternativa als tècnics foranis i impulsar una cultura tècnica catalana eren reivindicacions nacionalistes.