La reparació dinàmica del patrimoni sacre

Abstract

L’arquitectura sacre representa, a nivell europeu, més del 70% del patrimoni catalogat. Paradoxalment, la manera de viure de part de la societat actual ha deixat d’utilitzar molts d’aquests espais litúrgics per atendre les seves necessitats espirituals. Minorada la relació entre els temples i els ciutadans, però abundant aquests primers d’una manera inqüestionable, la societat ha de ser capaç de recuperar-los tot mantenint el seu simbolisme, tan rellevant en la imatge de la ciutat. La present comunicació versa sobre l’estudi d’aquesta arquitectura sacre amb un ús minvant i de les possibilitats d’omplir-la d’altres activitats. Es proposa aconseguir canvis en els espais amb la simple alteració i convivència dels usos, afectant al mínim l’estructura formal. Ja no es tracta de ‘construir’, ni tan sols de ‘reformar’, sinó de ‘re-usar’ tot pensant en aquelles activitats que s’adapten millor i que conviuen més fàcilment amb les funcions litúrgiques. El discurs rescata alguns dels casos més interessants del panorama nacional i internacional per descobrir com poden aplicar-se a les nostres ciutats. En realitat, aquesta manera d’operar adquireix una rellevància notable i un pragmatisme necessari en uns moments de crisi com els actuals i, al mateix temps, recolza l’aplicació d’una estratègia d’austeritat ja present als evangelis