Editorial

L'Informe sobre Desenvolupament Humà 2004 presentat per la UNESCO obre noves expectatives. Es parla de llibertat cultural d'una manera més àmplia, més profunda i potser fins i tot mes real. Però... Existeix una veritable voluntat de canvi? Estan els països ‘desenvolupats’ disposats a fer realitat un somni?... Seguiran promovent programes de cooperació internacional amb la intenció de ‘salvar el món’?.

La cooperació pot ser pugues ser una manera de “il·luminar el món”; des d'aquesta comparança podem obtenir conclusions molt interessants. Analitzem llavors la nostra actual forma d'il·luminar el món: Estem assegurances que volem il·luminar el món?, o més aviat, Estem assegurances que necessitem il·luminar el món?...

Qui no ha vist la famosa imatge del món il·luminat des de l'espai exterior?. Totes aquestes ciutats, magnífiques ciutats, enormes ciutats completament il·luminades per a la nostra comoditat i seguretat. La societat desenvolupada tendeix a negar la foscor, se sent indefensa davant la possibilitat que se li negui la visió, i no es concep una ciutat els carrers de la qual no siguin il·luminades a la nit.

Però hi ha altres llocs en el món, molt llunyans a aquesta por a la no llum, menys viciats per aquesta necessitat de profunda il·luminació. Hem de convertir-los al nostre credo lumínic? Té sentit crear-los la nostra mateixa dependència lumínica? Beneficia això en alguna cosa al planeta? Ens beneficia a nosaltres? Els beneficia a ells?...

Hauríem d'entendre que les nostres necessitats (les necessitats occidentals) no són necessitats reals en altre context sociocultural i mediambiental. Crear “necessitats irreals” i buscar-los una solució comporta en molts casos a l'alteració d'un equilibri i provoca nefastes conseqüències a llarg termini. Això és el que ha succeït durant dècades amb les ajudes al desenvolupament.

En comptes de solucionar problemes sembla que ens obstinem en crear-los. Hauríem ser més conscients de les nostres pròpies limitacions; ser coherents i aprendre dels errors comesos durant aquestes dècades, dels falsos desenvolupaments, les falses cooperacions i les falses esperances, i contextualitzar els problemes abans de pretendre solucionar-los per a poder realment “aportar una mica”. És per això que ara les bones intencions no són suficients, les ajudes al desenvolupament deuran redefinir-se per a constituir veritables suports i no solucions momentànies que derivin en perjudicis a llarg termini.