En els darrers anys, amb el desenvolupament de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), les universitats catalanes han bastit polítiques lingüístiques adreçades a la promoció del multilingüisme en les institucions d’educació superior i hi han desplegat un conjunt de mesures (plans de llengües) per tal d’integrar-se en aquest context i d’afavorir, molt especialment, la pràctica i l’assoliment de competències comunicatives en llengua estrangera. Ademés de configurar plans d’estudis on les competències generals i transversals s’equiparin tant a nivell interuniversitari com internacional.
Si bé hi ha un gruix de recerca considerable sobre el que implica ensenyar disciplines en una segona o tercera llengua en contextos d’ensenyament obligatori, són encara pocs els estudis que aborden la temàtica a l’educació superior, i tampoc no existeixen bancs de propostes pràctiques en aquest terreny.
Tanmateix, impartir docència en una llengua estrangera (o en una llengua franca com l’anglès) planteja reptes per al professorat, en el sentit de que ha d’ajudar l’estudiantat a desenvolupar expertesa en les maneres de fer i de dir de cada disciplina i, alhora, en una llengua que no és la (o les) que empra habitualment. D’altra banda, sembla pertinent de preguntar-se quines conseqüències té l’ús d’una llengua franca en el món universitari per a la modernització de les llengües europees i, especialment, per subjectes que s’expressen en una L2 o L3 i en un context tan acotat i especialitzat com és el discurs científico-tècnic i/o l’acadèmic i profesional.
El present treball està vinculat a la recerca duta a terme per el Grup d’investigació LINGUATECH, dirigit per la Dra. Montserrat Alsina del Departament de Matemàtica Aplicada II de la Universitat Politècnica de Catalunya.
