¿Hacia un sistema de metrópolis españolas policéntricas? Evolución de la influencia de los subcentros en la distribución de la población

Abstract

En el decurso de las últimas décadas el crecimiento de las áreas metropolitanas de los países que primero se industrializaron ha estado dominado por la descentralización tanto de la población como del empleo. Dichos procesos de descentralización se han verificado fundamentalmente bajo un modelo de crecimiento por dispersión y, en menor medida, por policentrismo. En este artículo se intenta comprobar si ese patrón es igualmente válido para las siete principales metrópolis españolas, que a pesar de tener tamaños y estructuras muy disímiles, han experimentado recientemente crecimientos significativos. A tales efectos se analizan los cambios en la distribución espacial de la población y se comprueba, mediante modelos econométricos, la capacidad de los subcentros de empleo para organizar en su entorno la densidad demográfica. Los análisis han revelado dos paradigmas divergentes de áreas metropolitanas. El primero, que caracteriza a las áreas fundamentalmente monocéntricas, evoluciona mediante una expansión del centro metropolitano (a pesar de que su núcleo más central se funde) y una explosión fragmentada y desestructurada en la ultraperiferia metropolitana. El segundo, que caracteriza a las áreas con un mayor nivel de policentrismo, evoluciona mediante una expansión más tímida del centro metropolitano y más vigorosa de los subcentros y sus periferias más inmediatas. Puede decirse, por tanto, que existe una divergencia en los modelos de urbanización de las principales metrópolis españolas.

In the course of the last decades the growth of metropolitan areas in the first industrialized countries has been dominated by the decentralization of both population and employment. These processes of decentralization have been verified primarily under a dispersion growth model and to a lesser extent by polycentrism. This article attempts to verify whether this pattern also applies to the seven major Spanish metropolitan areas, which despite having very different sizes and structures, have recently experienced significant growth. For this purpose is have analyzed the changes in the spatial distribution of the population and verified through econometric models the ability of the employment subcentres to organize population density in the surroundings. Analysis has revealed two divergent paradigms of metropolitan areas. The first, which characterizes the mainly monocentric areas, evolves through an expansion of the metropolitan centre (despite its central nucleus melts) and an explosion fragmented and unstructured in the metropolitan remoteness. The second characteristic of areas with a higher level of polycentrism, evolves through a shyer expansion of the metropolitan centre and most vigorous of the subcentre and its immediate periphery. It may be said, therefore, that there is a divergence in patterns of urbanization of the main Spanish metropolitan areas.

En el decurs de les últimes dècades el creixement de les àrees metropolitanes dels països que primer es van industrialitzar ha estat dominat per la descentralització tant de la població com de l'ocupació. Aquests processos de descentralització s'han verificat fonamentalment sota un model de creixement per dispersió i, en menor mesura, per policentrisme. En aquest article s'intenta comprovar si aquest patró és igualment vàlid per a les set principals metròpolis espanyoles, que tot i tenir mides i estructures molt diferents, han experimentat recentment creixements significatius. A tals efectes s'analitzen els canvis en la distribució espacial de la població i es comprova, mitjançant models economètrics, la capacitat dels subcentres d'ocupació per a organitzar en el seu entorn la densitat demogràfica. Les anàlisis han revelat dos paradigmes divergents d'àrees metropolitanes. El primer, que caracteritza les àrees fonamentalment monocèntriques, evoluciona mitjançant una expansió del centre metropolità (tot i que el seu nucli més central es fon) i una explosió fragmentada i desestructurada en la ultra perifèria metropolitana. El segon, que caracteritza les àrees amb un major nivell de policentrisme, evoluciona mitjançant una expansió més tímida del centre metropolità i més vigorosa dels subcentres i les seves perifèries més immediates. Es pot dir, per tant, que existeix una divergència en els models d'urbanització de les principals metròpolis espanyoles.