El ritme de consum de recursos i de generació de residus que l’actual sistema tècnic industrial produeix en cicles oberts, esgota la pròpia capacitat per seguir extraient-ne i genera greus problemes ambientals en retornar els residus de forma inadequada al medi. Un model insostenible participat intensament pel sector de l’edificació.
La lluita contra el canvi climàtic ha començar a amenaçar tímidament aquest model amb la firma de compromisos internacionals per a la limitació de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. L’edificació, un sector clau per a la lluita contra el canvi climàtic, es trobarà per tant condicionat de forma radical per les futures restriccions tant associades a la limitació de les
emissions, com pel més que previsible encariment del preu de l’energia.
Afegit a aquests condicionants, el sector s’enfronta actualment a una crisi econòmica que ha paralitzat sobtadament el ritme frenètic en l’execució de nova edificació, i de retruc, també d’aquelles estratègies contra el canvi climàtic centrades principalment en la introducció
d’innovacions tecnològiques.
El focus d’atenció de la lluita contra el canvi climàtic ha basculat finalment cap al parc edificat,però les estratègies que requereix la particularitat de la intervenció sobre edificis existents, han
de ser diferents. La qualitat de l’envoltant i l’eficiència dels sistemes en edificis existents té un gran potencial de millora en reducció d’emissions de CO2, per ja no és flexible com en la fase de projecte, s’ha tornat rígida. La rehabilitació en reducció d’emissions de CO2 topa amb les
tradicionals dificultats tècniques i socials (els habitants) associades als edificis existents.
En la present recerca la combinació de metodologies socials i tècniques ha permès abordar el problema amb una abast ampli des de la hipòtesi d’un canvi de percepció de l’edifici. Una perspectiva que permeti substituir la metàfora de l’edifici com a “màquina d’habitar” adoptada per Le Corbusier a principis del segle passat, per la de l’edifici com a “sistema viu”, com a
“edifici viu”. Els resultats de les 15 entrevistes realitzades a experts mostren que les estratègies d’intervenció habituals no són prou eficaces, fins i tot quan el context econòmic és favorable.
D’altra banda, els casos d'estudi presentats reforcen la hipòtesi amb la contrastació per mitjà dels resultats reals obtinguts, tant quantitatius com qualitatius, amb l’aplicació de metodologies innovadores des de la perspectiva proposada.
Intervenir per tant, sobre el comportament en el consum d'energia dels que habiten els edificis, entesos aquests com a sistemes format per un interfície i una comunitat, pot ser una estratègia útil per superar els condicionats inicials que restringeixen la capacitat d’intervenció. Un comportament de la comunitat que és rígid (es fixa) durant la fase de projecte, però que es torna
flexible en l’edificació existent.
Si cal cercar noves estratègies amb capacitat per adaptar el sector de l’edificació a la restricció d’emissions de CO2 i que puguin superar el context econòmic actual i futur, podria ser útil una recerca enfocada en la intervenció sobre el comportament de les comunitats que habiten els edificis: la component més adaptativa dels sistemes “edificis-vius”.
