Actualment, per raons mediambientals, es tendeix a aplicar acabats aqüosos substituint
d’aquesta forma els acabats amb solvents, els quals presentaven problemes de toxicitat i se n’ha limitat l’ús.
En l’acabat aqüós es fa necessària la presència d’un reticulant per millorar les resistències i les propietats de l’acabat del cuir en humit. Els reticulants tendeixen a endurir l’acabat, aquest enduriment ve influenciat pel tipus de reticulant utilitzat i per les quantitats aplicades
d’aquest. Hi ha diversos tipus de reticulants: els epoxi, els isocianats, les aziridines, els ions metàl.lics
multivalents, el formaldehid i les carbodiimides. Els més emprats són els isocianats, que disposen d’un temps de reacció molt curt, i les aziridines.
En aquest projecte es va estudiar el comportament del reticulant policarbodiimida amb quantitats de (0, 10, 20, 30 parts) en acabats amb lligants acrílics i de poliuretà de diferent tamany de partícula. Es buscava comparar els resultats amb l’aziridina, un reticulant usat prèviament. L’anàlisi es va efectuar sobre mostres de pells curtides al crom, al vegetal i al crom-vegetal.
Existeixen un conjunt d’assajos de solideses compresos dins de les normes IUF,
concretament en aquest estudi es va optar pels assajos referents a la solidesa del cuir al fregament (IUF 450), on es determina el comportament de la superfície de la pell al fregament mitjançant feltres. A partir dels resultats obtinguts en aquestes proves es va poder observar l’evolució de la reticulació en funció de la quantitat de reticulant, del tipus de pell i del tipus de lligant resínic utilitzat. També es van dur a terme assajos físics com la flexió, el corresponent a la norma IUP 20
( “Medició de la resistencia a la flexió continuada de cuirs lleugers i el seu acabat de superficie”) on es posava a prova la resistència que tenia l’acabat a trencar-se degut a la possibilitat d’enduriment que es pot produir a l’anar augmentant la proporció de reticulant
hotmail.com