Existeix una creixent preocupació per determinar el risc que pot comportar una inundació. Al mateix temps, també és un tema de primer ordre la necessitat de millorar la gestió de l’aigua. Aquests dos fenòmens tenen en comú que, en simular-los en un software, és imprescindible tractar un front on canvia l’estat del terreny de sec a moll.
Per tal d’obtenir resultats fiables és important conservar la massa i evitar inestabilitats numèriques inclús en terrenys amb forts pendents. No tractar aquest tema correctament pot donar resultats equivocats i, per exemple, inundar zones en la simulació erròniament.
Iber, software en el qual s’ha desenvolupat l’estudi, considera aquests fronts de mullat-assecat en tres possibles metodologies que l’usuari pot escollir. Els elements en els quals es discretitza la topografia tindran diferents cotes, per tant, es poden donar tres situacions entre elements contigus: els dos estan molls (no hi ha front mullat-assecat), el primer té una cota de calat més de terreny superior a la del segon (es fa transferència de cabal) i per últim, la cota de calat més terreny del primer és inferior a la del segon (canvi de pendent i condició de reflexió).
El resultat més exacte possible és el que dóna l’opció “estricte” en el qual no es permeten calats negatius disminuint molt l’increment de temps i per tant, obtenint càlculs de simulació en temps reals molt elevats. Per defecte Iber utilitza una modificació d’aquest mètode, l’anomena com a “normal” i la gran diferència és que permet calats negatius que emmagatzema produint inestabilitats considerables en alguns casos. La tercera opció de la que es disposa és l’anomenat “hidrològic”. Aquest, per no haver de reduir l’increment de temps de càlcul ni acumular calats negatius, si el volum de sortida respecte el volum de l’element és molt gran i l’assecaria, actua escalant el cabal sortint.
Per tal de poder analitzar el funcionament de cada una de les opcions de càlcul del front mullat-assecat s’han realitzat quatre modelitzacions diferents: trencament de presa “ideal”, avinguda en un riu, trencament de bassa i, per últim, un cas hidrològic.
Els resultats mostren situacions esperables en quan a temps de càlcul, però en analitzar la velocitat del front d’ona, les variacions de calats, els hidrogrames de sortida i les taques d’inundació se’ns mostren més peculiaritats. Això ens permet recomanar l’ús de límits en la tolerància no superiors a 0.001 m i, en els casos d’estudis hidrològics, utilitzar el també anomenat “hidrològic” per al càlcul del front d’ona
