L’organització dels sistemes ferroviaris metropolitans als Estats Units

Abstract

En el marc de la situació actual, el transport ferroviari és un dels modes de transport més importants i amb més perspectiva de futur; configurant-se com el que té un menor cost per viatger transportat. A més a més, els sistemes de rodalies s’han constituït com a elements bàsics per al desenvolupament i sostenibilitat de les ciutats. Aquests sistemes de rodalies no estan definits com un servei, sinó que cada país o regió s’organitza de manera diferent, segons la seva conveniència. Com ja es va posar de manifest a la tesina Cervós N. (2010), a Europa conviuen múltiples models de gestió de rodalies amb moltes definicions i interpretacions de la normativa diferents. L’estudi realitzat té la finalitat de contribuir amb l’anàlisi dels principals sistemes de rodalies dels Estats Units. Les xarxes de rodalies que s’han estudiat són les de les regions metropolitanes de Boston, Chicago, Los Angeles, New Jersey, New York i Philadelphia. Aquestes xarxes són les que tenen una major similitud amb les europees quant al nombre de línies i la seva extensió. De cadascuna d’elles, s’han analitzat aspectes relatius a la seva organització, mètodes de contractació, nivell de descentralització, estructura tarifària, funcions del coordinador del sistema i origen del finançament. De l’anàlisi realitzada es pot observar que els sistemes de rodalies dels Estats Units estan completament descentralitzats. Aquesta situació és similar al cas europeu, després que aquest continent experimentés la reforma ferroviària de principi dels anys 90. De la comparació efectuada entre els dos sistemes de rodalies, s’observa que el coordinador del sistema metropolità té unes funcions similars en ambdós casos. Així mateix, és en l’organització de la xarxa on hi ha una major diferència entre els diferents sistemes. A més, als Estats Units es comparteix la infraestructura amb la mitja i llarga distància, i les línies finalitzen en estacions terminals, fet que resulta en un sistema molt radial, on les connexions entre línies queden concentrades al centre de la xarxa. En aspectes relacionats amb el finançament, els contractes amb els operadors i la integració amb altres modes de transport, les característiques són molt similars. De l’estudi de les xarxes de rodalies dels Estats Units s’han identificat quatre bones pràctiques que es consideren de recomanable aplicació al sistema de rodalies de Barcelona: la tarificació en funció de la distància, els trens directes, els canvis d’operador a partir de la valoració dels usuaris i l’habilitació de pàrquings a les estacions. De les pràctiques identificades, n’hi ha dues que són transferibles amb una inversió mínima, mentre que les altres dues no són transferibles com a conseqüència de l’alta inversió requerida i de la legislació vigent, respectivament. Amb la realització de la present tesina s’ha evidenciat la complexitat dels sistemes ferroviaris actuals. En les característiques de cada sistema de rodalies tenen molta importància els factors històrics, tècnics, polítics i culturals, fet que atorga a cada sistema una singularitat. Aquesta singularitat és comprensible però no és sempre recomanable, doncs s’hauria de produir un aprenentatge de les característiques positives de cada una de les xarxes per oferir un servei eficient de qualitat als usuaris.