Els processos de desnitrificació biològica d’aigües residuals per via de bacteris heteròtrofs requereixen la presència d’una font de carboni externa, capaç de subministrar el carboni orgànic biodegradable necessari perquè els bacteris desnitrificants transformin els nitrats en nitrogen gas. En aquest sentit, el metanol és la font comercial més utilitzada, però cada vegada són més els investigadors que apunten a l’ús de fonts de carboni alternatives, com els residus o efluents industrials.
En el present treball es van analitzar cinc residus industrials (PL50, PL51, PL52, PL53 i PL54), procedents de l’àcid làctic i dels seus derivats, com a possibles fonts de carboni alternatives. La caracterització d’aquests, va permetre determinar la seva fàcil biodegradabilitat, sobretot en el cas dels productes PL51, PL52 i PL53, ja que els altres dos es troben més diluïts. Així, el següent pas va ser determinar les velocitats de desnitrificació dels productes i del metanol comercial, tot i que degut a una avaria durant la determinació, només es van poder extreure tendències, de forma que en la majoria dels casos, les velocitats obtingudes per als residus industrials han sigut superiors a la del metanol. També es va determinar la relació producte/N-NO3, que dóna idea de la quantitat de producte que cal per desnitrificar, obtenint per tres dels productes valors molts propers als del metanol que, a més, és una font de carboni més lentament biodegradable que les analitzades.
Finalment, s’ha avaluat la viabilitat econòmica del seu ús, de manera que el producte PL50 ha sigut descartat per aquests motius, ja que el seu cost era lleugerament superior al del propi metanol. La resta de productes suposa un estalvi de 4 a 20 vegades respecte el cost d’utilitzar metanol com a font de carboni.
