La història del clavegueram, i en general de la gestió dels residus, té antecedents remots. Fins als segles xix i xx, el nostre coneixement es funda sobre notícies fragmentàries que només permeten una aproximació molt parcial. Ara bé, són justament els últims segles, els més ben documentats, els que tenen més interès per a nosaltres. Perquè el que més ens interessa és el període que s’inicia al segle xviii, amb el procés de medicalització de l’entorn urbà i, sobretot, amb la seva concreció doctrinal, en el que coneixem com higienisme, durant el segle xix, quan no només canvia radicalment el cos urbà, la mirada i la gestió de la ciutat. És aleshores quan l’escrutini mèdic, habitualment focalitzat en la salut dels cossos, es començà a interessar per les coses del nostre entorn com a focus possibles de contagi, i apareix per primera vegada una preocupació pel medi ambient. Ara bé, si des d’aleshores la medicina es va limitar, durant dècades, a interessar-se en la salubritat de l’entorn en el qual s’habitava, avui som cada vegada més conscients que no podem desvincular la salubritat de la salut ecològica del nostre medi ambient. Si al segle xix i principis del segle xx la qüestió del clavegueram va resultar central en el pas del paradigma mèdic miasmàtic al paradigma microbiològic, avui ho torna ser quan la conservació dels equilibris ecològics del nostre entorn s’entén com a condició necessària per garantir la nostra salut a llarga durada. S’ha obert, així, una etapa d’interrogants que també afecten de ple el complex sistema de clavegueram, una infraestructura essencialment històrica, de construcció lenta i costosa, sotmesa a grans inèrcies, que per això demana una mirada històrica.