L'eclosió dels càmpings a l'Espanya franquista: el cas de la Platja de Barcelona

Abstract

La irrupció dels càmpings turístics a l'anomenada "platja de Barcelona" —la costa de Viladecans, Gavà i Castelldefels— a finals dels anys cinquanta, determina la configuració d'aquesta zona de manera diferenciada respecte a altres entorns turístics i construeix un imaginari de modernitat que la va caracteritzar durant gairebé quatre dècades. Constitueix un dels referents d'èxit turístic de l'Espanya franquista després de la inflexió econòmica i política de mitjans dels cinquanta. Un imaginari vinculat a la idea de modernitat que impliquen les grans vies rodades, el cotxe com a paradigma de mobilitat, uns equipaments turístics populars i moderns vinculats a les platges, al sol i a una nova cultura de l'oci i del cos que trencava amb el marc nacional catòlic imperant. La construcció de l'aleshores anomenada autopista de Castelldefels, que feia accessibles unes platges (principalment les de Gavà i Viladecans) allunyades dels nuclis respectius, amb aiguamolls i sense urbanitzar, va donar l'impuls a un conjunt de nous equipaments turístics i instal·lacions de lleure en aquesta franja litoral.