Des de la primera meitat del segle XIX, els ‘banys populars’ d’iniciativa municipal es van estendre pels principals països occidentals, van ser decisius en la difusió de les pràctiques higièniques i van evolucionar significativament seguint el procés de modernització. Davant l‘absència d’iniciatives municipals a Barcelona, des de 1939, la Societat General d’Aigües de Barcelona mitjançant l’empresa ‘Baños Populares de Barcelona SA’ va impulsar tres establiments de banys higiènics dos d’ells amb piscina per millorar la seva imatge, les seves relacions amb l’Ajuntament i pal·liar l’encara difícil accés a l’aigua corrent i a les instal·lacions higièniques de la immediata postguerra. Aquest cas evidencia així una transició de llarg abast i també les singularitats de la nostra ciutat en el context internacional. Amb els anys, però, l’expansió dels banys domèstics i el desplaçament de les classes populars cap a les noves perifèries van comprometre progressivament la viabilitat de la iniciativa. Per finançar-la a partir de 1958, aprofitant l’auge turístic, l’empresa va impulsar una de les principals cadenes de càmpings. Finalment, però, els establiments de banys van haver de tancar el 1969, i l’empresa s’acabà desvinculant de la SGAB. A Barcelona, com en altres països, s’han anat esborrant la memòria i els vestigis d’aquests establiments encara essencials en les dècades dels quaranta i cinquanta.