Les cases Amatller i Casarramona representen dos plantejaments diferents en la relació entre la casa i la ciutat en Puig i Cadafalch. Són dos projectes que sintetitzen contundentment l’evolució del pensament i de l’obra de Puig i ens permeten entendre la implicació urbana de moltes altres cases. Una implicació urbana que no planteja de la mateixa manera al llarg de la seva trajectòria professional. A inicis del segle XX, les obres que fa a Barcelona són un manifest contra la monotonia i homogeneïtat de l’Eixample i, sobretot, contra les eines de gestió per porta’l a terme. Als anys vint, en canvi, la seva obra accepta el seu rol urbà i assumeix la seva expressió cívica a través del classicisme. Dues lectures que es palesen clarament a través de les dues cases fetes amb vint anys de diferència i, paradoxalment, situades una al davant de l’altra al passeig de Gràcia. Ambdues obres són reformes d’edificis existents que eren pràcticament idèntics i en els que Puig intervé de manera molt diferent. En aquest article mostrem, a partir de l’anàlisi dels projectes originals i de les intervencions realitzades per Puig, com es transformen un i altre edificis per a donar cabuda als habitatges singulars. Dues solucions que són peces d’una manera d’entendre la realitat urbana diferent, que ens permeten visualitzar canvis significatius en el plantejament disciplinar de l’edifici residencial urbà representatiu i, per últim, que evidencien com canvien els valors i els costums vinculats a la casa en els vint anys que les separa.