Durant el llarg període de temps que s’inicia a finals del segle XIX i arriba fins a les raneres del noucentisme, alguns arquitectes catalans van fer dels elements, les estètiques i els ressons d’una arquitectura provinent del Quattrocento florentí, filtrada pels viatges i les reinterpretacions geogràfiques, la construcció d’un nou estil. L’article analitza els orígens d’aquestes apropiacions a partir dels seus principals artífexs i de les seves obres, que van deixar una important empremta al paisatge arquitectònic barceloní.