El turisme, quan s’intensifica sense control, pot transformar de manera irreversible els paisatges i dissoldre’n la identitat. L’arquitectura, mediadora entre l’ésser humà i l’entorn, no hauria de restar aliena a aquestes dinàmiques, sinó contribuir a preservar el caràcter dels llocs. Amb aquesta premissa, la investigació examina l’impacte del turisme de masses que, des de la dècada de 1950, va alterar el litoral català i, en especial, la Costa Brava, sacrificant valors naturals i culturals avui ja irrecuperables. Davant les actuacions més agressives, es recuperen dues propostes coetànies que van assajar vies alternatives: el complex de Torre Valentina i el de Costa d’Aro.

Ambdós projectes —analitzats pel seu plantejament, les circulacions, el tractament del buit, la relació amb la topografia i les estratègies d’ocupació— revelen una voluntat d’integració paisatgística i una crítica implícita a l’edificació intensiva dominant. L’estudi comparatiu posa en relleu principis comuns (fragmentació en blocs, modulació i baixa densitat) i diferències significatives en l’organització de l’espai lliure i la intervenció topogràfica. Aquest diàleg permet identificar criteris que avui podrien guiar un desenvolupament turístic més respectuós amb el context natural i cultural.

Més que un simple balanç històric, la recerca planteja com l’arquitectura pot continuar essent instrument de preservació, identitat i equilibri territorial: aprendre d’aquestes temptatives ofereix claus per a un turisme futur que, en lloc de consumir el paisatge, el valori i el protegeixi.

El turismo, cuando se intensifica sin control, puede transformar de forma irreversible los paisajes y diluir su identidad. La arquitectura, mediadora entre ser humano y entorno, no debería ser ajena a estas dinámicas, sino contribuir a preservar el carácter de los lugares. Con esta premisa, la investigación examina el impacto del turismo de masas que, desde la década de 1950, alteró el litoral catalán y, en especial, la Costa Brava, sacrificando valores naturales y culturales hoy ya irrecuperables. Frente a las actuaciones más agresivas, se recuperan dos propuestas de aquella misma época que ensayaron alternativas: el complejo de Torre Valentina y el de Costa d’Aro.

Ambos proyectos —analizados en sus planteamientos, circulaciones, tratamiento del vacío, relación con la topografía y estrategias de ocupación— revelan una voluntad de integración paisajística y de crítica implícita a la edificación intensiva dominante. El estudio comparativo pone de relieve principios comunes (fragmentación en bloques, modulación y baja densidad) y diferencias significativas en la organización del espacio libre y la intervención topográfica. Este diálogo permite identificar criterios que podrían guiar hoy un desarrollo turístico más respetuoso con el contexto natural y cultural.

Así, más que un balance histórico, la investigación plantea cómo la arquitectura puede seguir siendo instrumento de preservación, identidad y equilibrio territorial: aprender de estas tentativas ofrece estrategias para un turismo futuro que, lejos de consumir el paisaje, lo valore y lo cuide.