El presente artículo es una reflexión o ensayo crítico sobre la construcción sostenible, el contexto y las acciones abordadas para lograr hábitats urbanos y rurales apropiados, es decir, pertinentes con las condiciones del lugar y las dinámicas socio culturales de sus habitantes. Sin desconocer que existen certificaciones y estrategias que tienen utilidad en determinados países, la discusión se centra en el asunto de la estandarización y, derivado de esto, la eliminación de la complejidad en detrimento de un ejercicio constructivo reflexivo, arraigado, que se viste de lugar y que de esa manera respeta la idiosincrasia de las personas y potencializa las economías y talentos locales.

Aquest article és una reflexió o assaig crític sobre la construcció sostenible, el context i les accions abordades per aconseguir hàbitats urbans i rurals apropiats, és a dir, pertinents amb les condicions del lloc i les dinàmiques soci culturals dels seus habitants. Sense desconèixer que hi ha certificacions i estratègies que tenen utilitat en determinats països, la discussió se centra en l’assumpte de l’estandardització i, derivat d’això, l’eliminació de la complexitat en detriment d’un exercici constructiu reflexiu, arrelat, que es vesteix de lloc i que d’aquesta manera respecta la idiosincràsia de les persones i potència les economies i talents locals.

This article is a reflection, a critical essay on sustainable construction, its context and the actions addressed to achieve appropriate urban and rural habitats that are relevant to local conditions and socio-cultural dynamics of its inhabitants. Without denying that there are certifications and strategies useful in certain countries, the discussion focuses on the issue of standardization and the elimination of complexity related to this, all within a constructive thoughtful, and grounded exercise, that dresses as a place and thus respects the idiosyncrasies of people and potentiates local economies and talent.