Després de la Segona Guerra Mundial, la necessitat de fer front a l’escassetat d’habitatges al conjunt europeu va provocar la producció massiva de polígons residencials. L’accelerat creixement en la seva producció es va donar gràcies a l’estandardització i industrialització de nous processos de construcció. Es tracta d’un moment en la història amb grans similituds entre països, tant en la seva producció com en les problemàtiques que van acabar sorgint. La demolició d’aquests polígons residencials, pocs anys després de la seva construcció, ha estat la mesura que s’ha aplicat en la gran majoria de casos on, entre una gran varietat de factors, l’idealisme social promogut pel Moviment Modern ha fracassat. Ens trobem en un moment on aquestes pràctiques de demolició entren en conflicte amb la despesa de recursos i quantitat de residus que generen, fent necessària una revisió de les polítiques d’actuació sobre el parc edificat existent. S’utilitza l’experiència de 4 països europeus: Regne Unit, Països Baixos, França i Espanya; per tenir una visió general contrastada de l’evolució que han patit aquests conjunts residencials i les diferents actuacions que s’han realitzat, analitzant un cas d’estudi per país. En general, la tendència ha estat el desenvolupament d’estratègies d’intervenció integrals per fer front a la diversa i complexa quantitat de situacions que s’han donat a cada cas. El treball posa especial èmfasi a les pràctiques associades a les demolicions i les seves implicacions.