Esglésies d’urgència per a la perifèria de Barcelona

Abstract

Aquest treball d’investigació s'emmarca dins del Màster de Projecte Integrat d'Arquitectura de l'Escola d'Arquitectura La Salle (URL) i és part d'una reflexió més extensa sobre la construcció de la perifèria barcelonina en els anys del desarrollismo franquista. El ràpid creixement dels suburbis va donar lloc a la creació d'una massa urbana descontrolada amb evidents deficiències en equipaments i urbanització. A través de dos exemples molt concrets, dues petites esglésies provisionals als barris del Verdum i la Trinitat Nova, ens apropem a una realitat social, arquitectònica i religiosa convulsa, en ple procés de canvi cap a una modernitat que, en els tres aspectes, marcarà profundament el paisatge humà d'aquests barris. La investigació neix amb dos objectius: posar en valor la modernitat d'una arquitectura construïda de manera precària i gairebé anònima, i conèixer la tradició constructiva que s'inicia en aquests anys i que constitueix la gran massa edificada de l'àrea metropolitana de Barcelona. D'aquesta manera podrem afrontar avui dia a la seva transformació i rehabilitació, tot conservant el seu esperit original. Les esglésies provisionals de Sant Sebastià i de Sant Josep Obrer van ser construïdes en els anys 1959 i 1960 respectivament per a resoldre la manca d'estructuració parroquial dels nous barris de la ciutat. El barracó de Sant Josep Obrer, d'aspecte extremadament pobre i humil, va ser construït pels propis veïns del barri seguint el projecte dels arquitectes Josep Maria Martorell i Oriol Bohigas, en aquell moment principals ideòlegs del Grup R i impulsors d'una renovada modernitat a Catalunya. Darrera de la seva aparent senzillesa, el projecte de Sant Josep Obrer amaga uns plantejaments radicalment moderns que un any abans els mateixos arquitectes havien assajat a l’església provisional de Sant Sebastià i que van causar una posterior reflexió sobre la relació entre modernitat i Església. En aquest sentit, Sant Sebastià va abordar amb originalitat la introducció de la prefabricació en una indústria de la construcció que poc a poc començava a despuntar després d'una dura postguerra i que serà la protagonista d'una manera de construir pròpia de la perifèria. El treball és una reflexió sobre els mecanismes de projecte i els processos d'anàlisi que podem utilitzar per arribar a comprendre'ls. En aquest sentit, a part d'una recerca històrica i contextual, s'ha realitzat un estudi analític de la documentació existent. Gràcies a això s'ha pogut comprovar per primera vegada com les dues esglésies, malgrat la seva gran diferència formal i estètica, comparteixen la mateixa idea de projecte, com si fossin dues variants d'un mateix model. Tot i l’aparent insignificança dels dos edificis, a través d’ells s’emmirallen bona part dels profunds canvis plàstics, socials i litúrgics que transformaran els edificis religiosos a mitjans del segle XX. Les condicions especials que van portar a la construcció d’aquestes dues esglésies han generat uns models fora d’allò comú en aquell moment i, per tant, fràgils i d’especial interès. En elles trobem solucions enginyoses i innovadores pròpies de les esglésies construïdes en els anys dels canvis conciliars, un ús extremadament funcional i auster de l’espai i una construcció precària però alhora imaginativa. També, les primeres temptatives de construcció de barracons prefabricats de qualitat per a solucionar ràpidament les mancances dels nous barris de la ciutat. El registre que s'ha realitzat amb els dos edificis ens permet documentar i desgranar amb precisió tots els aspectes de projectes que, d'altra manera, quedarien perduts amb el pas del temps i que actualment han desaparegut o es troben en un avançat estat de degradació. Aquest registre analític ens ha de servir també per a comunicar a la societat del s.XXI els valors d'un patrimoni arquitectònic modern molt proper però alhora desconegut i en molts casos, menyspreat.