Broadening the public sphere through creative shadow planning

Abstract

Cultural policies have become an important segment of strategic city planning and cultural interventions have assumed the role of flagship projects within the urban regeneration schemes. The shift from the old consumption-oriented model to production-oriented cultural policies is linked to the rise of the paradigm of "creative city", with creativity as a decisive driver of attractiveness. But, if carefully analyzed, this paradigm clearly shows some evident paradoxes. In fact, the so called "creative milieu" cannot simply be pinned down in a ghetto or in bureaucratic regulations. How can urban planning and development – which are primarily oriented towards imposing and regulating – be expected to come up with an effective response to something like the fostering of creative milieus? The article suggests a possible contaminative (and tentative) path towards a more effective involvement of cultural activities within planning practices moving from a concept of art as experience. On the other hand, the case-study, which is at the basis of the conclusive findings, clearly shows the hardships in leading these highly experimental practices within a unique model, also highlighting the limits in terms of innovation of the so-called "best practices" as a methodology in urban studies.

Les polítiques culturals s'han convertit en un important segment de la planificació estratègica de les ciutats i les intervencions culturals han assumit el rol de projectes insígnia dintre els esquemes de regeneració urbana.

El pas de l'antic model orientat al consum a les polítiques culturals orientades a la producció està relacionat amb l'aparició del paradigma de ciutat creativa, amb la creativitats com a motor decisiu de l'atracció. Però si s'analitza acuradament, aquest paradigma mostra clarament algunes paradoxes evidents. De fet, l'anomenat entorn creatiu simplement no pot ser immobilitzat en un gueto o en regulacions burocràtiques. Com pot esperar-se que la planificació urbana i el desenvolupament -que són principalment orientats a imposar i regular- arribin amb una resposta eficaç a quelcom tal com el foment d'ambients creatius?

L'article suggereix un camí possiblement contaminant (i temptatiu) cap a una participació més efectiva de les activitats culturals dins les pràctiques de planificació passant pel concepte d'art com a experiència. Per altra banda, l'estudi de cas, que està a la base de les troballes concloents, mostra clarament les dificultats en la conducció d'aquestes pràctiques altament experimentals dins un model únic, destacant també els límits en termes d'innovació de les anomenades millors pràctiques com a metodologia als estudis urbans.

Las políticas culturales se han convertido en un importante segmento de la planificación estratégica de las ciudades y las intervenciones culturales han asumido el rol de proyectos bandera dentro de los esquemas de regeneración urbana.

El paso del antiguo modelo orientado al consumo a las políticas culturales orientadas a la producción está relacionado con el surgimiento del paradigma de ciudad creativa , con la creatividad como motor decisivo de la atracción.

Pero, si se analiza cuidadosamente, este paradigma muestra claramente algunas paradojas evidentes. De hecho, el llamado entorno creativo simplemente no puede ser inmovilizado en un gueto o en regulaciones burocráticas. ¿Cómo puede esperarse que la planificación urbana y el desarrollo - que son principalmente orientadas a imponer y regular - lleguen con una respuesta eficaz a algo tal como el fomento de ambientes creativos?

El artículo sugiere un camino posiblemente contaminante (y tentativo) hacia una participación más efectiva de las actividades culturales dentro de las prácticas de planificación pasando por el concepto de arte como experiencia. Por otro lado, el estudio de caso, que está en la base de los hallazgos concluyentes, muestra claramente las dificultades en la conducción de estas prácticas altamente experimentales dentro de un modelo único, destacando también los límites en términos de innovación de las llamadas mejores prácticas como metodología en los estudios urbanos.