La televisió digital terrestre: un color millor... i alguns grisos

Abstract

El passat 3 d’abril de 2010 va culminar a l’Estat espanyol el procés de substitució de la televisió analògica per la nova televisió digital terrestre, l’anomenada TDT. Amb aquesta substitució ha finalitzat el procés de compatibilitat tecnològica que havia caracteritzat fins ara la televisió analògica, en què a mesura que s’introduïen innovacions tecnològiques (color, teletext, so estereofònic, NICAM...) es preservava la compatibilitat amb els receptors existents. Esgotat el model de compatibilitat, llevat de la conservació de les freqüències de transmissió assignades, aquest nou estàndard de televisió digital aporta un conjunt de millores tecnològiques associades a la qualitat de la imatge, l’aprofitament de l’espectre radioelèctric, la incorporació d’informacions suplementàries (àudios, dades, guia de programació), l’ús d’un nou model de transmissió basat en xarxes de freqüència única, etcètera. Aquestes possibilitats deixen el camí obert a més innovacions tecnològiques, com l’alta definició o l’animació en 3D. Malgrat aquestes clares millores tecnològiques, n’hi hagut d’altres com els sistemes interactius basats en l’estàndard MHP (Multimedia Home Platform), que tot i ser molt esperades no han acabat de reeixir. En un futur no gaire llunyà, la sostenibilitat d’aquest model basat en la transmissió per ràdio podria trontollar a causa de l’embranzida que avui dia presenten els continguts audiovisuals per Internet i de la incidència que tenen en el jovent, acompanyada pel desplegament de les xarxes de nova generació que portaran —almenys en les grans ciutats— la fibra òptica a la llar.