Geometria hidràulica de la vall de l'Ebre a l'estiatge de 1863

Abstract

Durant l’estiatge del 1863, un equip encapçalat per l’Enginyer de Camins, Canals i Ports Don Pedro Antonio de Mesa Arroquia va encetar una travessia que els duria a completar el primer reconeixement hidrològic de la vall de l’Ebre. Es van practicar 231 aforaments, 129 dels quals van representar-se mitjançant les formes i les dimensions de les àrees mullades pel flux. Com que la pressió antròpica sobre els sistemes fluvials durant el segle XIX era encara insignificant a l’Estat espanyol, es considera que el riu fluïa amb el seu règim natural. A dia d’avui la situació és oposada a les dades d’origen, existint una intensa regulació a la conca. La preservació o la recuperació dels règims naturals dels rius és el full de ruta dels principals organismes responsables.

Un riu que circula sobre un terreny al·luvial és un element en constant evolució, tant en planta com alçat, si l’entorn així li ho permet. El cabal Q, el pendent S i la mida del material de la llera d50 són variables determinants en la configuració de la geometria hidràulica. La teoria del règim, també coneguda com l’estudi de les lleres en condicions d’equilibri, desenvolupa una formulació consistent que permet l’obtenció de les dimensions d’una llera estable, essent de gran utilitat en projectes d’endegament o de protecció dels marges.

El cabal dominant -i no el corresponent a condicions d’estiatge- és un requisit recomanat que no pot assolir-se en el present treball. Aquest obstacle es supera aplicant la teoria del règim a l’extensa base de dades de la vall de l’Ebre amb l’objectiu de conèixer la geometria hidràulica de les lleres en estiatge. Es comparen les amplades B, els calats mitjans ym, la velocitat mitjana vm i el pendent S mesurades per D. Pedro Antonio amb les magnituds proporcionades per les quatre metodologies escollides, representatives dels diferents corrents investigadors: Simons i Albertson (1963), Parker et al. (2007), Altunin (1962) i Lee i Julien (2006), essent els dos últims els que presenten una millor correlació a partir de l’anàlisi estadístic realitzat. La relació de proporcionalitat B  Q0.5 es confirma també per a mesures en estiatge i, globalment, els perfils transversals presenten unes formes més amples i poc profundes que les teòricament estables. Durant el desenvolupament del treball es tenen en compte les distorsions que l’estiatge pot haver introduït.

El mètode del perímetre mullat s’implementa per a determinar els cabals mínims Qmín, pas previ per a garantir un veritable règim de cabals ambientals. El Qmín obtingut per al tram inferior de l’Ebre de 108.8 m3/s és gairebé idèntic al proposat actualment en condicions de sequera (Sánchez i Ibáñez, 2008).